1. DEMO_4. Taller amb DEMOCRACIA

    panorama2def-1024x366
    31 desembre, 2015

    Del 14 al 17 de gener es realitza DEMO_4, un programa de suport a les arts visuals, que des del context local es basa en la formació, la professionalització, la producció, la difusió i l’intercanvi entre artistes visuals. Aquesta edició DEMOCRACIA ens poroposen un taller sobre “Art, propaganda i esfera pública”


    Art, propaganda i esfera pública

    Propaganda és una paraula amb mala premsa, ja que ens sembla parlar d’instrumentalització i control, però ja els situacionistes assenyalaven que un dels seus objectius era la propaganda “hiper-política”, els situacionistes proposaven invertir el senyal de la manipulació publicitària on els artistes es convertirien així en “persuasius ocults de la llibertat” (Perniola, 2010, pàg. 22) amb la finalitat de difondre continguts emancipatoris.

    Si el potencial crític de l’art es desenvolupa més adequadament en contextos polítics diferents dels del mercat, assenyalar determinades pràctiques que puguin escapar a la lògica financera de l’art i ser eficaços com propaganda ens permet pensar en les contradiccions d’una pràctica artística limitada a l’estructura mercantil del capitalisme per així trobar zones de resistència.

    foto: Democracia, Ne vous laissez pas consoler, 2009

    Categorís: Anteriors, Expos

  2. TO PLAY WITH HEIGHTS WITH A KIND OF VOID.

    ianwaelder-foto web
    10 desembre, 2015

    Ian Waelder
    Comissari: Jordi Antas
    Inauguració: 17 de desembre a partir de les 13:30
    2015.12.17 – 2016.03.11
    DAFO, Lleida

    To play with heights with a kind of void, és el projecte expositiu que Ian Waelder planteja per DAFO en el marc de col·laboració iniciat aquest passat mes de novembre -i que durarà fins al pròxim febrer- amb el centre de producció i residència d’artistes visuals Nau Estruch de Sabadell. D’aquesta manera, aquesta col·laboració planteja diferents activitats tant expositives, com formatives i performatives, que DAFO acull i amplifica a partir de l’espectre de treball que es porta desenvolupant des d’aquest centre, i en el qual passaran artistes com Pol Merchán, Ian Waelder, Ana García Pineda, i Sergi Botella.

    En aquest sentit, To play with heights with a kind of void, exposició individual d’Ian Waelder, (Madrid, 1993), part d’una banda de la feina realitzada durant la seva estada de resident a Nau Estruch, i d’una altra de certes notes extretes del llibre “The Forbidden Conjuction” (2011) que l’artista francès Raphaël Zarka relata a partir de diferents aspectes entre la pràctica de l’skateboarding i el treball en art, i en que els dos artistes comparteixen com a sistema de treball.

    La pràctica de l’skate en si, inverteix la funció i significat dels materials i les formes de la ciutat en una mena d’escenari creat per subvertir les estructures urbanes concebudes pel descans i el confort. En vocabulari de Barthes, podem dir que el patinador es converteix en una manera d’existir a la ciutat com a “creador” més que com un simple “usuari”. D’aquesta manera, la pràctica del patí es defineix des de diferents eixos i confrontacions: la fragilitat del propi cos, l’ús dels materials, el pas del temps i la degradació de les coses, l’arquitectura -com convivim amb ella i fins a quin punt la utilitzem o no-, l’existència de l’espai públic, el so, els plantejaments invasius, el concepte de caiguda, fracàs, error … etc .., En definitiva, la gent que patina redueix la ciutat a la seva essència, és a dir, als seus materials i formes, i que posen en entredit els límits, que aquesta pràctica són sempre qüestionables.

    Sota aquestes premisses, Ian Waelder part d’idees relacionades amb les altures, l’acrobàcia, el buit o l’equilibri; un discurs pròxim a la pràctica del monopatí que, de manera deliberada, atén els temors de l’acròbata que se sotmet al buit de la caiguda, ia la fragilitat dels elements. Una actitud irònica i inestable que apareix de manera voluntària i conscient, i es fa visible davant el desmoronament del “truc” del patinador. Per això l’artista planteja un projecte flexible carregat de subversivitat i capacitat desestabilitzadora en relació a la pràctica al carrer de l’skate. Una interacció entre fet artístic i el monopatí que ens porta a una primera peça textual que domina l’altura de la sala expositiva; * The acrobat plays with heights, with a kind of void. By dominating his fear, he transforms it into a kind of Ally. He seeks to give us the impression that the void no longer exists for him. But this void which no longer exists for him must exist for the viewer, 2015; un enunciat on els signes de puntuació desapareixen generant d’aquesta manera en l’espectador una complexitat lectora. Un acte de desobediència davant l’establert, un fracturació sobre les regles, que d’aquesta manera fa evident que el skate no les té; al mateix temps constitueix un acte de sinceritat oculta del propi patinador -o de l’acròbata, o en aquest cas de l’artista- cap al temor de caiguda o de buit. Una segon treball s/t, 2015, que, relacionat amb l’escultura i el objectual, traça un significat directe amb el text i l’equilibri, a partir de l’ajuda d’una simple cinta que subjecta els dos elements remetent (amb aquesta idea de inestabilitat) equilibri i vertigen, ja que en qualsevol moment pot derrumbar-se. Finalment una imatge de gran format que apareix l’evidència de la caiguda. En definitiva, un projecte que mitjançant la ironia i l’ús del skate com a pràctica artística, genera un dispositiu sobre les relacions entre la inestabilitat i el que ens envolta.

    DAFO
    Espai Vestíbul. EAM Leandre Cristòfol.
    C. La Palma s / n, Lleida
    Horaris: de dilluns a divendres de 10 a 14h i de 19 a 21h. Divendres a la tarda de 17 a 19h
    * Tancat del 23 desembre 2015 al 7 de gener del 2016.

    www.dafoprojectes.com
    www.lestruch.cat/nauestruch
    www.lapanera.cat
    www.eamleandrecristofol.cat

    Categorís: Anteriors, Expos

  3. Vitrina #4

    Llavaneras_Sala d'Art Jove_ADO_0
    20 gener, 2015

    Estratigrafia Muscular de Martin Llavaneras
    Inauguració dissabte 31 de gener a les 11h

     

    L’espai Vitrina és un projecte específic d’intervenció sobre l’aparador de DAFO que complementa l’activitat expositiva de l’espai. Una proposta que amplia la visibilitat expositiva de l’espai, i que suposa un treball ja sigui paral·lel, complenatari o independent a l’exposició actual.

    Aquesta edició, que es desplega per l’ocasió a l’espai Vitrina, agafa com a punt de partida la problemàtica que envolta “la cova gran” de Santa Linya, (les Avellanes, Lleida). S’està discutint com intervenir-hi o preservar la cova. El conflicte afecta l’interès d’arqueòlegs i escaladors, dos col·lectius molt diferents. Mentre que a la base de la cova hi ha diferents jaciments prehistòrics, en la seva cúpula hi ha més de 90 vies d’escalada. El contingut d’aquesta edició, connecta els registres d’investigacions arqueològiques amb imatges de l’entorn de l’escalada.

    L’edició de Martín Llavaneras, Estratigrafia muscular (en torno a La Cova Gran de Santa Linya), és una publicació que s’edita des del Centre d’art la Panera en col·laboració amb la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya.

    Categorís: Anteriors, Expos, Vitrina

  4. 9a Biennal d’Art Leandre Cristòfol

    9 biennal Lleida DEF.indd

    Mercedes Mangrané | Teresa Solar | Mauro Vallejo
    Inauguració 31 de gener a partir de l3s 11h fins les 14h

    Seguint les línies mestres de la primera edició, l’any 1997, la Biennal d’Art Leandre Cristòfol torna a plantejar-se el repte de realitzar una tasca de prospecció i projecció entorn de les arts visuals contemporànies, l’arquitectura, el disseny i les publicacions especials. D’altra banda, es continua ampliant una col·lecció que vol ser un reflex del treball i de les preocupacions estètiques i conceptuals de diferents artistes catalans i espanyols que creen des del moment present. Enguany DAFO participa de manera activa en el conjunt de l’esdeveniment.

    Mercedes Mangrané_
    En les seves obres pictòriques, la majoria de petit format, el seu principal motiu és el paisatge, tant natural com urbà, però centrant la seva atenció en elements que no són icònics, ni essencialment representatius. A partir de la representació del port marítim de Barcelona, Mercedes Mangrané fa referència a les diferències que genera un espai construït; de les relacions comercials, urbanes, polítiques i socials que aquest determina. S’al·ludeix a llocs privatitzats però construïts amb diner públic, als quals hi tenen accés pocs ciutadans, on es realitzen transaccions comercials a gran escala, i on arriben creuers carregats de turistes express.

    Teresa Solar_
    Les escultures Revolución, i Oficina són un intent per part de l’artista de materialitzar el moviment que unes mans realitzen en representar aquestes paraules, mitjançant el llenguatge de signes. L’artista va partir de la cerimònia fúnebre d’homenatge a Nelson Mandela, el desembre del 2013, quan un intèrpret de signes sud-africà va perdre el control de les seves mans, i les seves gesticulacions van transmetre un missatge inconnex i absurd. La peça This is nonesense, complete gibberish pertany a la sèrie de peces de ceràmica esmaltada que l’artista ha realitzat seguint amb la mateixa intenció de materialitzar el llenguatge de signes, però en aquesta ocasió les síl·labes repetides remeten a traduccions errònies dels gestos d’un intèrpret trobades a la xarxa. És un llenguatge amb un possible doble sentit, i tant pot quedar-se en l’estricte contingut semàntic, com introduir elements nous de reflexió sorgits de l’ús enganyós amb què sovint s’utilitzen les paraules.

    Mauro Vallejo_
    Mauro Vallejo està interessat a investigar la relació existent entre l’individu i els factors ambientals, que determinen la seva relació amb l’espai que l’envolta. Si aquestes reflexions les extrapolem al context artístic, i en aquest cas l’individu és l’artista que té l’oportunitat de
    desplaçar-se i viure en un context diferent a l’habitual, aleshores aquests factors esdevenen més determinants i visibles, i afecten de manera evident el resultat final de l’obra.

    Foto: Teresa Solar, Revolución, 2014

    www.lapanera.cat
    www.dafoprojectes.com

    Agradecimientos_
    Formato Cómodo

    Categorís: Anteriors, Expos

  5. Vitrina #3

    imatge web flyerD web
    20 octubre, 2014

    Up & Down de Francesc Ruiz
    Inauguració dissabte 25 d’octubre a les 13,30h
    Del 25 d’octubre al 18 de gener.
    DAFO, Lleida

    L’espai Vitrina és un projecte específic d’intervenció sobre l’aparador de DAFO que complementa l’activitat expositiva de l’espai. Una proposta que amplia la visibilitat expositiva de l’espai, i que suposa un treball ja sigui paral·lel, complenatari o independent a l’exposició actual.

    Up & Down és un projecte de Francesc Ruiz que mitjançant el dibuix i un llenguatge proper al còmic i la vinyeta, se sitúa en l’àmbit de l’oci nocturn on construeix un complexe mapa mental d’ambients, grups socials, dinàmiques de consum i derives urbanes, a apartir de narrar histories individuals i col·lectives.

    En aquest sentit, per a Vitrina #3, Up & Down s’amplia i es reconverteix en diversos flyers publicitaris on focalitza els estats emocionals sobre alguns dels detalls de la peça central que, a partir de fotocòpies i la signatura del promotor nocturn, permetrán revisitar l’espai , la diversió, i els diferents estatus, usos i costums del seu públic habitual.

    Categorís: Anteriors, Expos, Vitrina

  6. Res no s’atura. Acte i Prefaci

    Adrianna web
    16 setembre, 2014

    Marla Jacarilla | Bruno Ollé | Ricardo Trigo | Adrianna Wallis
    Inauguració: 25 d’octubre a les 13,30h
    Del 25 d’octubre al  18 de gener del 2015
    DAFO, Lleida


    Coincidint amb l’exposició Res no s’atura al Centre d’Art la Panera proposem una extensió del projecte a DAFO. El tret de sortida del projecte expositiu Res no s’atura va ser la  inauguració el 13 de febrer de 2014 a la Fundació Suñol, ara la seva continuació tindrà lloc a La Panera a partir del 25 d’octubre. Aquesta exposició proposa establir un diàleg entre la Col·lecció Josep Suñol i la col·lecció de La Panera.

    Paral·lelament a l’exposició principal plantegem Res no s’atura. Acte i Prefaci, una exposició col·lectiva que continua funcionant en base al diàleg entre diferents obres i artistes. En aquest cas, no partim de la Col·lecció Josep Suñol, sinó d’una tria d’alguns dels artistes que han passat pel Nivell Zero de la Fundació Suñol  sota l’epígraf Acte; i  una altra tria dels artistes que a la 8a Biennal d’Art Leandre Cristòfol van formar part del Prefaci. Un punt de partida que posa de manifest l’interès de la Fundació Suñol, el Centre d’Art la Panera i DAFO pel suport als artistes joves que incideixen en l’escena de la creació actual.

    En aquest sentit, des de DAFO, es confecciona un dialèctica creuada entre quatre artistes: Marla Jacarilla i Adrianna Wallis, com a participants del Prefaci de la Biennal; i Bruno Ollé i Ricardo Trigo, com artistes que han realitzat projectes individuals al Nivell Zero de la Fundació Suñol.  Amb aquesta nova presentació es cerca la interacció entre treballs de diferent procedència, i des d’un esquema flexible, se centra en dos conceptes a desenvolupar: en primer lloc, en la idea de complexitat i fractura de les narratives clàssiques i linials, com és el cas de Notas al pie de Dublinesca” de Marla Jacarilla, i “Giroscopio Croma” de Ricardo Trigo (peça que conformava part de la instal·lació “Fácil. Complicar en discurso, sin el ni un” que es va poder veure a Nivell Zero); i en segon lloc, en generar una nova materialitat ja sigui objectual o espacial a partir de la deconstrucció dels objectes originals i la transformació dels seus usos, com succeeix en el cas dels treballs de Rare et Magnifique” d’Adrianna Wallis, i en els objectes escultòrics i els dibuixos que formaven part de la instal·lació “Hoy es siempre todavía” de Bruno Ollé.

    Foto: Adrianna Wallis. Rare et magnifique, 2012

    www.lapanera.cat
    www.fundaciosunol.org
    www.dafoprojectes.com

    Agraïments:
    La Fundació Suñol

    Categorís: Anteriors, Expos

  7. Vitrina #2

    DSC06927-800x600
    2 juny, 2014

    Egolactante, tercera etapa
    a càrrec de Javier Peñafiel

    «Vitrina#2» és un projecte específic d’intervenció sobre l’aparador de Dafo que complementa l’activitat expositiva de l’espai. Una proposta que amplia la visibilitat expositiva de l’espai, i que suposa un treball ja sigui paral·lel, complenatari o independent a l’exposició actual.

    Egolactante, tercera etapa, és un projecte de Javier Peñafiel que se situa en l’interval de mediació entre espai i proje cte a partir de les obres de la col·lecció de la Panera Adivina estos dibujos (2003) i Familia plural vigilante (2005), les quals en aquesta ocasió s’amplien amb el blog del mateix artista i una sèrie de textos que activen els diferents personatges de Familia plural vigilante. Amb aquesta tercera etapa d’«Egolactante», Peñafiel imprimeix una capa més en el diàleg entre artista i personatge, presentant amb una actitud plena d’ironia relats vinculats a la construcció de la identitat.

    Foto: Javier Peñafiel. Familia Plural Vigilante, 2005. Imatge de Doble direcció al FRAC Corse

    Categorís: Anteriors, Expos, Vitrina

  8. La figura perfecta

    Imagen destacada
    17 abril, 2014

    Comissari: Jordi Antas
    DAFO-Panera. Lleida
    del 6 de juny al 4 d’octubre de 2014
    Inauguració 6 de juny a les 19h amb la performance “Discoteca petada bailando Milli Vanilli sin poder parar” de Ryan Rivadeneyra.

    Elena Alonso | Ariadna Parreu | Ryan Rivadeneyra

    «La figura perfecta» se centra en la idea d’ordre còsmic, i en l’anàlisi entre allò sagrat i allò profà, per incidir en les relacions i analogies entre els elements màgics i el poder. Es tract a d’un plantejament proper a situacions i moments a mig camí entre l’experiència física i el valor narratiu que, mitjançant un discurs flexible —amb matisos paròdics, i no exempts d’humor— destil·la una actitud de confiança màxima davant de l’esforç per desxifrar aspectes com la qualitat sobrenatural, la fantasia, la simbologia o l’enigma.

    En aquest sentit, «La figura perfecta» suposa un diàleg creuat entre tres artistes de procedències diferents —Elena Alonso, Ariadna Parreu i Ryan Rivadeneyra— que, malgrat treballar amb diferents registres (dibuix, vídeo, instal·lació o performance), comparteixen complicitats i interessos comuns: la barreja de realitat i ficció, la construcció de mons suprems i l’especulació sobre la interpretació del nostre entorn proper, i estableixen processos difusos pròxims a la profecia, les ciències ocultes i els rituals.

    Elena Alonso pren com a punt de partida una sèrie de dibuixos que de manera minuciosa configuren aleatòriament una escriptura críptica que recorda les pedres, les tabes o els ossos llençats a l’atzar per endevins. En referencia a esas líneas (2013) aplica aquest tipus d’antropologia en què la mesura i l’ordre es contraposen a la fascinació del dibuix, la qual cosa es reforça a Mesa de estudio i Cartabón (2014), dues peces escultòriques que recuperen el relat enigmàtic que transita entre l’origen i la reencarnació.

    Ariadna Parreu analitza i resol qüestions de caràcter metafísic, impossible o absurd, a través de relaci onar bases científiques contraposades a aspectes humans, immaterials o còsmics. Es tracta d’una investigació que, amb Triunfo y orden (2011) i Sideritos (2014), se centra en l’estudi de les relacions dels objectes procedents de l’espai, a través de la llegenda i l’especulació de la història, que, mitjançant la instal·lació, connecta amb la fascinació d’allò sensorial i els aspectes màgics.

    Ryan Rivadeneyra estetitza i analitza el seu entorn més proper per convertir-lo en peces narrades a manera de powerpoint que s’acaben formalitzant en performances o conferències «performàtiques». Es tracta d’una construcció de genealogies i pensaments que genera uns relats que fluctuen entre anècdotes fictícies i històriques, que desprenen una espècie d’espiritualitat de diversos ordres, des de l a identitat humana fins a la configuració de la civilització. Amb Discoteca petada bailando Mili Vanilli sin poder parar (2014) i Sexy Miami Futuristic Cocktail Lounge (from the past) (2013), utilitza uns recursos a tall de crònica i micronarratives, en què el ritme i la coreografia encaminen i envolten diverses aficions obsessives i estètiques desafiants.

    Foto: Ryan Rivadeneyra. “Discoteca petada bailando Milli Vanilli sin poder parar”, 2014

    www.dafoprojectes.com
    www.lapanera.cat

    Agraïments:
    Espacio Valverde, EA Leandre Cristòfol

    Categorís: Anteriors, Expos

  9. Vitrina #1

    colomina3 bn3
    10 març, 2014

    Confort passiu
    a càrrec de Josep Bunyesc

    «Vitrina#1» és un projecte específic d’intervenció sobre l’aparador de Dafo que complementa l’activitat expositiva de l’espai. Una proposta que amplia la visibilitat expositiva de l’espai, i que suposa un treball ja sigui paral·lel, complenatari o independent a l’exposició actual.

    En aquest sentit, Confort passiu es centra en tres regles bàsiques de l’arquitectura: captar el sol,  l’aïllament i la ventilació. Tres nocions que a més a més incorporen un muntatge ràpid i sense emprentes, i l’utilització -en ocasions- de materials locals reciclabes per obtenir el màxim confort a un baix o inexistent consum energètic. Són els punts de partida de l’arquitectura de Bunyesc que d’aquesta manera travessa l’umbral de la construcció arquitectònica actual (la construcció com a font d’ingressos d’alt rendiment) per centrar-se en el que realment és l’essencial: l’utilització de la casa o l’habitacle com protecció de l’exterior.

    Categorís: Anteriors, Expos, Vitrina

  10. Tornar a l’essencial

    alaska-1965-www-life-time-com

    Comissariat per Jordi Antas
    DAFO-Panera. Lleida
    del 13 de març al 17 de maig de 2014

    Isabel Barios Ibars | Josep Bunyesc | Estanis Comella | Bárbara Sánchez | Jaume Simon Contra
    Amb aquesta exposició s’inicia una col·laboració entre el Centre d’Art la Panera i Dafo, el qual esdevé un espai satèl·lit del Centre, amb un programa expositiu propi destinat a ser un laboratori de prospecció al voltant de les noves generacions de creadors. Amb aquesta aliança volem contribuir a consolidar un escenari específic per a l’art emergent o en vies de consolidació a la ciutat de Lleida.

    Amb aquesta primera col·laboració es proposa una revisió actualitzada de la creació a Lleida. En aquest sentit, «Tornar a l’essencial» pren un punt de partida que permet, des d’una posició alliberada, fer una aproximació, a mig camí de la paròdia i la lectura més romàntica i apassionada, i mostra certa desconfiança en el progrés de l’actual societat occidental. Es tracta d’una posició que prioritza allò social, el que és humà i el natural per sobre d’aspectes com allò artificial, el que no és humà o els greuges del món capitalista.

    D’aquesta manera, «Tornar a l’essencial» analitza els vincles i els acords entre allò social i allò natural, basats en conceptes relacionats amb els camins de bosc i els senders perduts que Heidegger retrata en la seva obra Holzwege (1950). Per això, el filòsof alemany considera que el trajecte d’un camí que no condueix a cap meta es presenta com el genuí guany del lloc i el moment, i per això, la recerca incansable de la relació entre allò humà i el que és natural: trobar-ho tot des de la més absoluta senzillesa. És una posició entre romàntica i marginal, que configura l’exposició a partir de cinc capítols independents, però complementaris, que, des de diferents registres de presentació —dibuix, arquitectura, instal·lació, videoinstal·lació—, planteja un assaig expositiu a partir de les relacions entre l’individu i l’espai natural.

    Aquest recorregut s’inicia, des de l’àmbit arquitectònic, a partir d’una sèrie de gràfics que analitza diferents registres d’eficiència energètica que realitza Josep Bunyesc, que conviuen amb els dibuixos de paisatges frenètics i amb la tensió dramàtica d’Estanislao Comella i la reflexió de Bàrbara Sánchez sobre les relacions de l’home amb la natura, des de la poesia, la literatura i el cinema, amb Accions al bosc (2014). Seguim amb el díptic Rebot vermell i Exercicis en línea (2013) dos vídeo-loops d’Isabel Barios Ibars, que analitza les relacions entre l’individu amb elements bàsics com la llum i l’aigua, i finalitzem el recorregut amb Mystery guest 02 (2014), de Jaume Simon Contra, una segona lectura d’aquest projecte realitzada a partir d’una revelació visual viscuda des del monestir de Montserrat.

    En definitiva, «Tornar a l’essencial» reuneix diferents obres que, des de la creació local i des de diferents interessos i camps d’actuació, incideixen en l’entorn natural des d’una actitud desmitificadora, mitjançant la conquesta, la convivència, l’artesania, la construcció o el refugi a la naturalesa.

    www.dafoprojectes.com
    www.lapanera.cat

    Agraïments:
    EA Leandre Cristòfol

    Categorís: Anteriors, Expos

  11. El desliz

    imagen difusión copia6
    31 octubre, 2013

    Ion Macareno & Quim Packard
    comissariat per Jordi Antas

    Inauguració: dissabte 23 novembre, de 12 a 15h
    Del 23 de novembre a l’1 de febrer de 2014

    Ja sigui una relliscada, un descuit, un desacert, una errada involuntària o un faux-pas como es diria en francés; ja sigui pràcticament un instante minúscul, l’abast d’un “desliz”, -esntés com acte fallit- incorpora tal velocitat davant el desenvolupament de l’acció, que es veu arrastrat del dubte a l’entusiasme, passant pel ridícul, l’absurd, el deliri o la saturació en qüestió d’escasos segons. Una intensitat que atrapa l’espectador i que acomplexa al descuidat/da a mode de projecció subjetiva i que enfronta durant uns breus segons a un estat latent, mentres s’analitza el grau de gravetat i de repercusió de tal acte.

    Un succés, el d’un vulgar “desliz” que, des d’un anàlisis desenfadat i una actitut desdoblada, pren com punt de partida alguns jocs de contraris: el pesimista i l’entusiasta, el còmic a la vegada que el perillós inclús violent, o la combinació entre la malicia  l’inocencia que aquest tipus de situacions desborden. Experièncias mínimes o potser exagerades que, mitjançant el treball de dos artistas, Ion Macareno i Quim Packard, confronten un diàlog creuat a partir de certs interessos compartits com l’error, la fallada, la broma, el repte absurd, o el retorn a lo essencial. Una posada en crisis que ja sigui a través de les instal·lacions escultòriques del primer, o els dibuixos, instal·lacions i accions del segon, genera una tensió latent determinada por aquest tipus d’accions pròpies del nostre entorn inmediat des d’una doble posició: d’una banda l’assaig a mode de relats sobre la condició humana i les seves debilitats i, per un altra, l’exaltació de lo insòlit i extraordinàri en front una actitut irònica davant de l’acte fallit.

    Ion Macareno pren com punt de partida el camp de assamblatge combinant diferents registres com el dibuix (aquarel·leses) i la serigrafia, que el serveixen per a esquematitzar i traslladar-lo al terreny  escultòric. A partir de construccions mínimes, estableix a mode de complicitat, una particular revisió de l’escola vasca, encaminant-se cap a recursos que destaquen per la seva simplicitat, i que esdevenen fundamentals en el desenvolupament del seu treball, centrant-se en una labor obsesiva de taller, que reforça amb els seus dibuixos de baixa espectacularitat i de relats antièpics.

    Quim Packard parteix de diferents manifestacions a la recerca de lo essencial com el retorn a lo natural, el grunge o el neo-folk, el moviment DIY, entre d’altres, per investigar el seu terreny polític. Construint un pont entre aquestes línees de pensament i l’espai expositiu -que també considera un punt clau d’aquest terreny ideològic- utilitza el mite de la espontaneïtat o el joc parcialment banal com una eina per insertar aquestes connexions. Tantejant entre una ironia posmoderna i l’entusiasme modern que, a partir dels seus dibuixos desenvolupa diferents processos de treball que s’articulen en registres tan variats como tallers, performances, instal·lacions, sketches de teatre i concerts.

    Agraïments:
    galeria nuble, múltiplos, fundació sorigué, molde, centre d’art la panera, yvette a. mata, sisko baraut

    Categorís: Anteriors, Expos

  12. Llegendes de combat

    web
    8 abril, 2013

    Antoni Hervàs & Pablo Serret de Ena
    Comissariat per Jordi Antas i David Armengol

    Inauguració: dissabte 20 d’abril, a partir de 12 a 15h
    Del 20 d’abril al 14 juliol de 2013

    Llegendes de combat és un concepte utilitzat pel crític literari Santiago Alba Rico per referir-se a les novel·les de GK Chesterton. Un tipus de relat popular que analitza els entorns immediats (en el seu cas la societat anglesa de finals del segle XIX i principis del XX) des d’un doble prisma: per una banda el caràcter mític i fabulós de la quotidianitat, susceptible en tot moment de situacions extremes i extraordinàries i d’altra banda, una posició de resistència i inconformisme davant el normatiu que pobla les seves històries de personatges gratament alliberats del pràctic.

    Si traslladem aquest concepte a la pràctica artística d’Antoni Hervàs i Pablo Serret de Ena, trobem una actitud semblant a la que destil·len els relats de Chesterton. Dues maneres d’abordar i magnificar l’experiència quotidiana mitjançant recursos com l’èpica, la paròdia o l’humor, cosa que, ja sigui a través dels dibuixos expandits del primer, o els vídeos i instal·lacions del segon, genera una mena d’activisme inútil i disfuncional capaç de repensar la condició de l’artista en l’actualitat.

    Antoni Hervàs pren com a punt de partida anècdotes i experiències personals que li serveixen com a material de treball per a traslladar posteriorment al terreny de la mitologia i la fabula. Centrat especialment en el dibuix, la seva obra recent s’encamina cap a recursos performatius on la coreografia, la dramatúrgia i la música esdevenen elements fonamentals per a la transmissió dels seus relats.

    Pablo Serret de Ena analitza les possibilitats de l’art com a experiència compartida, cosa que el porta a continus processos de col·laboració que s’articula a través de vídeos, instal·lacions o tallers en els que desdibuixa els límits entre lo artístic i lo vital. Pròxim a la noció de joc, la seva obra implica el desenvolupament de tot un seguit de gestes, conquestes i reptes absurds o impossibles que conviden a qüestionar les nocions d’identitat i autoritat.

    agraïments:
    multiplos, centre d’art la panera, fc barcelona

    Categorís: Anteriors, Expos

  13. Biblioteca Intervinguda

    imagen destacada
    3 gener, 2013

    Comissaris: Ingráfica-Hablar en Arte (Javier Martín-Jiménez i Sören Meschede)
    DAFO. Lleida
    inaguració: 12.01 a les 12h
    del 12 de gener al 23 de març de 2013

    Esther Achaerandio | Izaskun Álvarez Gainza | Javier Arce | Tamara Arroyo | Irene de Andrés | Marlon de Azambuja | Busto Bocanegra | Míriam Cantera | Pedro Luís Cembranos| Daños Colaterales | Javier Chavarría | Raúl Díaz Reyes | Julio Falagán |Theo Firmo | Nuria Fuster | María Gambín | Fernando García | María García Ibáñez | Sonia Higuera | Edu Hurtado | Hisae Ikenaga | Olaf Ladousse | Juan López | Carlos Maciá | Óscar Martínez Martín y Eva Rueda Catry | Momu & No Es | Monoperro | Alfredo Morte | Pepe Murciego | Jaime Narváez | Noaz | Blanca Pérez-Portabella | Jordi Ribes | Belén Rodríguez | Mario Sarramián | Pablo Serret | Daniel Silvo | Luis-Felipe Talo | Françoise Vanneraud | Zoé T. Vizcaíno | Maya Watanabe

    Biblioteca intervinguda” és un fons de publicacions intervingudes per artistes que planteja un repte diferent per a nous creadors contemporanis. Se’ls dóna l’oportunitat de no enfrontar-se al paper, a la pàgina o al llenç “en blanc”, encara que amb la dificultat afegida d’haver de treballar amb un suport que té de per si una càrrega simbòlica molt gran, del tipus que sigui. En aquest cas, és el mateix suport el que definirà la idea dels artistes i la seva intervenció en ell, ja que la relació de tots dos és important perquè el resultat sigui satisfactori.

    El tema proposat el marcarà la publicació utilitzada: com qualsevol biblioteca, caldrà que compti amb tot tipus de “literatura”, destinada a tots els públics. Per aquest motiu la selecció d’artistes convidats a la primera fase de “Biblioteca intervinguda” sigui tan heterogènia. La biblioteca accepta tot tipus d’intervencions (dibuix, collage, retalls, insercions, etc.), Però sempre utilitzant com a suport una publicació ja existent: llibres, catàlegs, atles, llibres de mapes, enciclopèdies, catàlegs d’art, còmics, calendaris o agendes, revistes, diaris, etc.

    Per a la primera fase de creació de la “Biblioteca intervinguda” s’ha convidat  prop de 40 artistes perquè produeixin els primers exemplars de la biblioteca, que anirà creixent amb el pas del temps. 40 publicacions intervingudes que es converteixen en exemplars únics de l’arxiu per a la seva exposició i lectura en una itinerància per diferents seus nacionals i internacionals.
    La biblioteca a més a més està disponible on line perquè sigui revisada i estudiada a la web de Ingráfica (www.ingrafica.org)

    Agraïments:
    Hablar en Arte, Ingráfica, Centre d’Art la Panera, cc labadufa

    Categorís: Anteriors, Expos

  14. Els Inmutables / Los Inmutables / The Immutable

    Inagen destacada web
    16 agost, 2012

    Comissaris: Jordi Antas i David Armengol
    DAFO. Lleida
    del 22 de setembre al 24 de novembre de 2012

    Aggtelek | Raúl Díaz Reyes | Lola Lasurt | Paula Mueller | Rasmus Nilausen | Luís Vassallo

    Els inmutables és la exposició amb la que DAFO completa la declaració d’intencions iniciada el passat mes d’abril amb L’estendard daurat. Dos exposicions col·lectives que marquen les premises fonamentals que defineixen l’espai: una aproximació autocrítica a allò que suposa treballar en art, una relació amb els artistes basada en l’experiència directa i un intent per fusionar escenes artístiques diverses.

    En aquest sentit, Els Immutables pren com a punt de partida el dibuix i la pintura per analitzar el caràcter inalterable d’aquests registres des d’una perspectiva conceptual. Un gest estoic i valerós -el de seguir pintant en escenaris menys receptius al treball pictòric- que convida a una revisió actualitzada de la condició perifèrica del pintor a la pràctica artística actual. Un acte de persistència que, ja sigui des d’un punt de vista més paròdic i descregut amb el mateix mitjà, ja sigui des d’una lectura més romàntica i apassionada, propicia una atraient proliferació de propostes pictòriques des dels contextos de l’art emergent.

    D’aquesta manera, i a través d’una òptica irònica i flexible, Els immutables reivindica l’ànim impassible del pintor i el dibuixant davant el seu propi ofici i davant els entorns socials en què aquest opera. Una posada en escena en què, a manera de reacció en cadena, les ambientacions pictòriques i sonores d’Aggetelek a The Speaker (2011), conviuen amb l’aproximació a la ufologia que Raúl Díaz Reyes (en aquest cas en col·laboració amb la fotògrafa brasilera Paula Muniz) porta a terme a través de la fotografia i el dibuix a Visionarios (2011). Un diàleg que continua amb Instrucció en cercle (2010) de Lola Lasurt, una ambigua sèrie de pintures pseudo-documentals que l’artista extreu de l’Enciclopèdia de la Dona editada per Salvat al 1970 i amb una intervenció mural de Paula Mueller per Els Immutables. Un relat visual de tints èpics i tragicòmics que enllaça amb les pintures recents de Luis Vassallo, tant amb la selecció de peçes de Realidad Orgánica Primera (2011) -un joc de relacions formals, icòniques i simbòliques- com amb El organista (2012), un nou treball d’arrel figurativa. Finalment, l’exposició culmina amb una nova producció pictòrica de Rasmus Nilausen, un seguit de peces centrades en les seves aproximacions plàstiques i conceptuals al gènere menor del bodegó o natura morta.

    En definitiva, Els immutables convida a sis enfocaments diferents davant la pintura i el dibuix però que alhora comparteixen una actitud comuna: la de treballar a través de la seva potencialitat narrativa i la seva capacitat crítica davant una realitat excessivament rígida. Un poder més disfuncional que pràctic, més inútil que productiu, però que és capaç de rendibilitzar la seva escassa rellevància per oferir així altres visions possibles sobre allò que ens envolta i defineix.

    Agraïments:
    Centre d’Art la Panera, Galeria José Robles

    Categorís: Anteriors, Expos

  15. L’estendard daurat / El estandarte dorado / The Golden Banner

    expo
    29 març, 2012

    Comissaris: Jordi Antas y David Armengol
    del 28 d’abril al 23 de juny de 2012 (prorrogada fins al 21 de juliol)

    PEDRO LUÍS CEMBRANOS / AINARA ELGOIBAR / FERMÍN JIMENEZ LANDA / MARTÍN LLAVANERAS / PERE LLOBERA / RICHARD PROFFITT / FRANÇOISE VANNERAUD

    L’estendard daurat estableix un símil paròdic entre la solemnitat de l’èpica medieval (l’estendard com a emblema i pertinença simbòlica) i la baixa rellevància social que, en termes generals, afecta i defineix l’art contemporani. Un plantejament autocrític sobre la pròpia pràctica artística en què la referència obsoleta – i fins i tot absurda – a l’estendard, funciona com a possible via d’aproximació a les funcionalitats i disfuncionalitats que determinen el rol de l’artista.

    L’estendard daurat suposa un diàleg creuat entre set artistes de procedències diferents – Pedro Luís Cembranos, Ainara Elgoibar, Fermín Jiménez Landa, Martín Llavaneres, Pere Llobera, Richard Proffitt i Françoise Vanneraud – que, tot i treballar amb conceptes i registres de presentació diversos (pintura, dibuix, instal•lació o vídeo), comparteixen una actitud semblant davant del fet artístic, una posició a mig camí entre la creença (la confiança idealista en allò que són) i el descrèdit (la posada en dubte constant de la seva condició).

    D’aquesta manera, i a través del poder inútil que reflecteix l’estendard daurat, l’exposició ens convida a una narrativa fragmentada que incideix en les possibilitats de resignificació del nostre entorn immediat a través de l’art. Propostes artístiques que, base d’exercicis de resistència davant l’assumit i estandarditzat, exploren múltiples camps d’interès: la condició paròdica de la pintura de Pere Llobera, els reptes absurds de Fermín Jiménez Landa, la posada en crisi del ritme i la temporalitat de Ainara Elgoibar, els codis satírics i falsificats de la nova mística de Richard Proffitt, la perillositat ridícula i la idea de límit de Martín Llavaneres, el simbolisme sinistre i tragicòmic dels dibuixos de Françoise Vanneraud, o l’interès per el grotesc i fantasmagòric de Pedro Luis Cembranos.

    En definitiva, L’estendard daurat proposa una lectura específica sobre la pràctica artística. Una lectura que, sorgida tant de l’entusiasme que implica el treball artístic com del desassossec que comporta, analitza la figura de l’artista a base de continus jocs de contraris – realitat i ficció, fe i descrèdit, solemnitat i absurditat, rellevància i intranscendència … – per oferir així una aproximació paradoxal i irònica del que en l’actualitat suposa treballar en art.

    Agraïments_

    Galeria T20, Galeria José Robles, Galeria Raquel Ponce, Centre d’Art la Panera.

    Llistat d’artistes i obres_

    Richard Proffitt (UK-Liverpool, Dublín)
    Hash Knife Outfit/Sunset Spirit
    Instal•lació
    2011

    Pere Llobera (ESP-Barcelona)
    Alcampo
    Oli sobre tela
    2012

    Martín Llavaneras (ESP-Lleida, Berlín)
    The chilhood of an Encounter
    Instal•lació
    2010-2012

    Françoise Vanneraud (FR-Nantes, Madrid)
    Requiem for a Dream
    Serie de tres dibuixos (56 x 76 cm)
    2011

    Pedro Luís Cembranos (ESP- Madrid)
    Disasters Relief
    Serie de quatre gravats (78 x 54 cm)
    2012

    Fermín Jiménez Landa (ESP-Pamplona, València)
    Dibujos fríos
    Dibuix sobre paper
    2011

    Ainara Elgoibar (ESP-Bilbao, Barcelona)
    Useless metronom
    Instal•lació
    2011

    Categorís: Anteriors, Expos


Lleida · +34 627 365 668 · info@dafoprojectes.com
disseny + programació: lafabricaderocas + egoitzOsa
Ajuntament de lleida · Centre d'Art la Panera