1. JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.

    Huiphup-800x482
    6 març, 2018

    Supersimétrica. Madrid
    Comissariat prr Jordi Antas
    Del 22 al 25 febrer.

    Hip-Hup és una expressió inventada, aparentment senzilla i ingènua, de baixa rellevància que ens recorda per la seva sonoritat i la seva visualitat al hip hop, o al hip hip hurra, aquest gest entusiasta però ja desfasat dels noranta, o al singlot, el so gutural i involuntari que fa sense control el nostre cos. Un terme disfuncional proper a un sistema de pensaments automàtics, sintètics, i breus que destil·len humor i absurditat d’acord amb una idea de llibertat -evidentment falsa i paródica- que incideix de manera directa en el llenguatge i la flexibilitat discursiva que utilitza Josep Maynou ( Barcelona, ​​1980) en els seus treballs.

    En la seva pràctica artística, Maynou parteix de petits espectacles o story tellings on planteja, a partir de les seves experiències quotidianes, una trama imaginària on el relat argumental converteix al mateix artista en el personatge que alhora, entra i surt de l’entorn per crear els seus pròpies historietes. Un procés de treball que es complementa amb les estades que passa en una zona rural del Marroc on viu i treballa amb comunitats locals fabricant catifes a les que incorpora els seus dibuixos i frases inconnexes. Una manera d’actuar entusiasta que no solament recau en la narració, sinó que l’artista assumeix a més una posició de marca de si mateix a partir dels espais que habita, els restaurants que visita, les referències pop dels noranta que li interessen, els viatges, les trobades, o la seva roba. Elements entre l’insignificant i el subversiu que incorpora en una mena de lifestyle que l’ajuden a confeccionar el seu discurs sota diferents línies de treball: d’una banda totes aquestes experiències vivencials actuen com a guió del relat i en la formalització dels objectes; de l’altre, aquests mateixos elements li serveixen d’escenografia i són la base de les seves performances i shows.

    En aquest sentit, i plantejat com un assaig expositiu, Hip-Hup reuneix l’actitud, desacomplexada i desarrelada de Josep Maynou. Propostes que des de diferents registres com catifes, pintures, dibuixos, objectes escultòrics, el vídeo o la performance ens presenta, a partir d’ideals marginals i lúdics, analogies entre l’oral i l’escènic, entre el fabulador i el bufó, o entre el engany i l’honestedat. Una tasca acumulativa que, des de conceptes com la ironia, la paròdia, o la derrota incorpora referències del món de l’homogeneïtzació global de la cultura i el tracta com una stand up comedy. Els objectes i elements que presenta defineixen sovint postures imprecises que de manera deliberada evidencia una lectura simbòlica i implica una sèrie de responsabilitats en les cadenes de producció contemporània que a més evidencia els processos col·lectius de creació.

    És el cas de Fido dido (2017) una catifa de grans dimensions confeccionada de manea artesanal al Marroc que descompon el personatge mític dels noranta que es va fer molt popular i que va acabar sent la icona i la imatge del refresc 7Up. Un desordre en les línies i traços del cartoon que Maynou relaciona amb el Purple Drank o Sizzurp, una beguda casolana feta amb codeïna i prometazina, i regada amb 7Up que es va popularitzar entre la gent més jove de la mateixa època. Aquí és on Maynou relaciona aquesta beguda amb la decadència i el fracàs final de Fido perdut a partir del consum que el mateix personatge va fer del Purple Drank. Una espècie d’autodestrucció entre la relació de poder i la globalitat capitalista, al mateix temps que genera fissures més enllà dels formats d’art tradicionals prescindint de càrregues intel·lectuals per treballar amb absoluta llibertat. Hip-Hup (2017), és la peça que dóna nom a l’exposició i es formalitza en una catifa de petites dimensions. Un missatge mitjançant el dibuix que ofereix un tipus de representació molt instintiva en què es reuneixen moltes influències amb una càrrega d’humor i oci en base a una recerca o una reinvenció de l’establert. D’altra banda, diferents objectes escultòrics realitzats a partir de llums casolanes i gorres, i dibuixos fets en frottage on els missatges d’acudit o broma es queden materialitzats com si d’un mantra es tractés; finalment un vídeo de tall instagramero en el qual recull infinitats d’accions de baix relleu, de caràcter casolà que barreja oci, habilitat, i assoliment inútil realitzades amb elements i material trobat en el moment i en el lloc que es produeixen. Uns exercicis improductius que s’alimenten únicament moments inactius viscuts al Marroc en companyia de joves de la zona com una forma vida despreocupada al marge de la seva poca funcionalitat i que d’una manera natural l’artista ha incorporat en el seu dia a dia.

    josepmaynou.com
    bombonprojects.com

    Categorís: Actual, Expos, NEWS

  2. TRUCO A LA PORTA DE LA PEDRA. Jornada d’activitats

    pedra al cotxe copia
    31 desembre, 2016

    Andrea Gómez, Mercedes Mangrané, Daniel Moreno Roldán, Ángela Palacios, Eulàlia Rovira
    Comissariat: Caterina Almirall
    Centre d’Art la Panera, Lleida
    28 de gener de 2017

    Truco esperant que passi alguna cosa, truco esperant que s’obri la porta. Truco… és una jornada d’activitats que inclou un taller, xerrades, lectures i performance, en la que indaguem els gestos que impliquen la transformació de les coses amb les que ens relacionem. Gestos que doten tàcitament d’atributs i valors el significat de les coses: una pedra que parla, que ens protegeix o que es converteix en una muntanya. Partim de la idea d’una pedra. La pedra equival a la idea d’objecte reduïda a la mínima expressió, l’objecte primer que es pot convertir en tots els altres: pedra-eina, pedra-muntanya, pedra-lloc, pedra-persona, pedra-paraula. Aquests gestos i atributs vinculen el que toquem amb allò sagrat o màgic, també amb allò artístic. Primer tenim una cosa a la mà, després som dins d’aquesta cosa, a continuació la cosa és el paisatge que ens envolta, després és el diàleg que hi establim, més endavant n’és el símbol, finalment és en la nostra imaginació; i en algun moment aquesta cosa està passant. En cada cas el gest realitzat assenyala una construcció de sentit de la que formem part. Cadascuna de les activitats que proposem es presenta com un estadi o un element d’aquesta construcció.

    Programa d’activitats:

    11-14h.
    Exòtica
    , taller de dibuix dirigit per Andrea Gómez.

    Una indagació en col·lectiu entorn a la idea d’exòtic. Primer es farà una breu introducció metodològica i teòrica. A continuació la sessió de dibuix dirigit per Andrea Gómez per a la que Lydia González prepararà una selecció d’àudios relacionats amb el concepte d’exòtic. La música i els documents sonors serviran de fons per a la sessió de dibuix, així com la projecció d’un vídeo que compila una selecció d’imatges i textos relacionats.

    No és necessari tenir coneixements previs de dibuix.

    Places limitades. Inscripció prèvia a:
    jordi@dafoprojectes.com o aj@lapanera.es

    16h.
    Presentació de l’edició especial Truco a la porta de la pedra amb Ángela Palacios i Caterina Almirall.

    16’30h.
    Lo que parecía un pedrusco resultó ser un cerebro de dinosaurio,
    lectura del conte de Daniel Moreno Roldán i Caterina Almirall.

    17h.
    Piedras,
    projecció de la pel·lícula de Mercedes Mangrané, amb la presència de l’autora.
    Piedras construeix un relat a partir de l’observació del que, per quotidià, sembla banal. Buscant en allò que mirem cada dia el que no veiem, posa de manifest com el lloc des d’on mirem construeix allò que mirem. I també, el desig de posseir-ho. La potència és en el gest d’agafar la pedra-muntanya i portar-la a casa per estudiar la maqueta d’un lloc que existeix, sobretot, en l’imaginari col·lectiu.

    17’30h.
    Un terra, unes parets i un sostre, tots de finestra,
    performance d’Eulàlia Rovira.
    La construcció d’una casa comença abans d’aixecar-ne les parets. Els gestos simbòlics que acompanyen la construcció romanen per sempre i ens fan viatjar endavant i endarrere en el temps. Una investigació sobre el ritual de “la primera pedra” és explicada dins del propi forat. Amb aquest demanem a les forces de la naturalesa, als déus o als esperits del temps que la nostra construcció romangui dempeus.

    18h.
    El dia que hem compartit breument està salvat
    activitat a càrrec de Daniel MorenoRoldán.
    En un joc de rol ens movem a través dels esdeveniments que es van succeint conforme avancem en el relat que construïm, i que les nostres eleccions posen a prova. El camp de batalla és al menjador de casa. Esdeveniments de magnitud incalculable equivalen a esdeveniments quasi imperceptibles: un bol de cereals s’aboca sobre la maqueta on té lloc el joc; un tsunami esborra una ciutat sencera; els moviments geològics del principi dels temps desencadenen una rascada a la cama d’una pobra noia en esfondrar-se el terra d’una habitació.

    19h.
    Sopa de pedres i clausura.

    Categorís: Actual, Expos, NEWS, Premsa

  3. Wishful thinking (o un pensament cegat per la il·lusió)

    imagen 2
    5 juny, 2015


    Lúa Coderch
    Comissari: Jordi Antas
    Inauguració: dijous 29 d’octubre 13,30h
    Del 29 d’octubre al 6 de desembre de 2015

    Wishful thinking (o un pensament cegat per la il·lusió) coincideix amb un nou plantejament de treball que porta a terme DAFO en relació al seu territori, entorn, i la formació a artistes. Es tracta d’un programa expositiu que intervé, fora de l’espai expositiu habitual de DAFO, per actuar al vestíbul de l’EAM Leandre Cristòfol (Escola municipal d’art de Lleida), amb la intenció de generar unes relacions afins i complementàries entre estudiants i professorat de l’escola, així com també incidir en el públic general.

    En aquest sentit, Wishful thinking (o un pensament cegat per la il·lusió) se centra en la formació de creences i en l’anàlisi de desitjos i emocions que, des de diferents registres com el vídeo, el so, el text, o la instal·lació funcionen com dispositiu d’entrada per pensar en la distància i l’opacitat d’una aparença. Un sistema de treball que tracta d’establir mitjançant suposades il·lusions i cops d’efecte, mecanismes i judicis basats en el reconeixement, la confiança i l’empatia a partir d’un diàleg de contraris: d’una banda des d’una interpretació optimista i entusiasta de la realitat que ens envolta, i per l’altra des de la farsa, el ficcionat o lo fraudulent del nostre entorn.

    Per a això, Lúa Coderch estableix un diàleg articulat sobre l’aparença amb una certa voluntat de custodiar els elements que se’ns mostren mitjançant la confiança i l’expectativa, o en el seu cas contrari, la decepció. En tots els trucs, -com la mateixa artista anota- l’èxit depèn, en part, d’aconseguir una aparença: en l’espectacle d’un mag, o en la sessió d’un vident, és l’aparença la que sosté la confiança i l’expectativa; una manera d’entendre el treball en art que posa en crisi el que és real i el que no a partir de recorreguts variables, potser erronis, entre construccions d’audiències i les seves zones de contacte. Els moments històrics, els memorables, la relació des del present, difícils d’encaixar de vegades quan les possibilitats són àmplies, i on la memòria i l’expectativa queden en suspens intentant alliberar-se d’aquesta tensió del moment. Límits, possibilitats, friccions i impostures que traslladats a l’àmbit de l’art contemporani posen en relació el món com el que apareix -des d’una proximitat fenomenológica- i la correspondència que cadascú té amb el medi visible.

    Wishful thinking (2015) és una instal·lació tèxtil que funciona com un joc de percepcions basat en una intervenció gegant d’una cortina. Un element quotidià en què destaca la idea de la no domesticitat, i de l’apropiació de l’espai en un intent de veure més enllà; un judici basat en l’estètica i en el reconeixement dels objectes, que ens enfronta a aspectes emocionals com el desig d’aproximació, la il·lusió o la frustració. En Fem voltes de nit i el foc ens consumeix (2012-2013), és un treball que pertany a un projecte extens que aborda, entre altres coses, l’experiència turística; Coderch analitza la percepció incòmoda de l’espectador a partir de la memorabilitat d’un moment. Una situació que exigeix ​​massa present per ser viscut. Un instant en què l’espectador queda atrapat entre passat i futur, i la pròpia tensió interna del moment. D’altra banda Sempre podem seguir sent amics, (2014) consta d’un àudio centrat en les frases estereotipades que s’utilitzen de manera convencional en el moment de ruptura d’una parella. Una modalitat discursiva que s’aproxima a la noció de sinceritat ia la confessió com a gènere literari. Finalment, Cold reading (2015), i s/t (2014) funcionen com receptaris de mecanismes que, encara que sigui mitjançant l’engany o el gest, intenten provocar empatia i contacte, com trucs per atrapar significats prèviament inexistents, en el primer cas, o per la continuïtat del moviment inútil i absurd en el segon.

    DAFO
    Espai Vestíbul. EAM Leandre Cristòfol.
    C. La Palma s/n, Lleida
    Horaris: de dilluns a divendres de 10:00 a 14:00, i de 19:00 a 21:00
    www.dafoprojectes.com
    www.lapanera.cat
    www.eamleandrecristofol.cat

    Categorís: Actual, Expos


Lleida · +34 627 365 668 · info@dafoprojectes.com
disseny + programació: lafabricaderocas + egoitzOsa
Ajuntament de lleida · Centre d'Art la Panera