JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.

JOSEP MAYNOU. Hip-Hup.

Huiphup-800x482

Supersimétrica. Madrid
Comissariat prr Jordi Antas
Del 22 al 25 febrer.

Hip-Hup és una expressió inventada, aparentment senzilla i ingènua, de baixa rellevància que ens recorda per la seva sonoritat i la seva visualitat al hip hop, o al hip hip hurra, aquest gest entusiasta però ja desfasat dels noranta, o al singlot, el so gutural i involuntari que fa sense control el nostre cos. Un terme disfuncional proper a un sistema de pensaments automàtics, sintètics, i breus que destil·len humor i absurditat d’acord amb una idea de llibertat -evidentment falsa i paródica- que incideix de manera directa en el llenguatge i la flexibilitat discursiva que utilitza Josep Maynou ( Barcelona, ​​1980) en els seus treballs.

En la seva pràctica artística, Maynou parteix de petits espectacles o story tellings on planteja, a partir de les seves experiències quotidianes, una trama imaginària on el relat argumental converteix al mateix artista en el personatge que alhora, entra i surt de l’entorn per crear els seus pròpies historietes. Un procés de treball que es complementa amb les estades que passa en una zona rural del Marroc on viu i treballa amb comunitats locals fabricant catifes a les que incorpora els seus dibuixos i frases inconnexes. Una manera d’actuar entusiasta que no solament recau en la narració, sinó que l’artista assumeix a més una posició de marca de si mateix a partir dels espais que habita, els restaurants que visita, les referències pop dels noranta que li interessen, els viatges, les trobades, o la seva roba. Elements entre l’insignificant i el subversiu que incorpora en una mena de lifestyle que l’ajuden a confeccionar el seu discurs sota diferents línies de treball: d’una banda totes aquestes experiències vivencials actuen com a guió del relat i en la formalització dels objectes; de l’altre, aquests mateixos elements li serveixen d’escenografia i són la base de les seves performances i shows.

En aquest sentit, i plantejat com un assaig expositiu, Hip-Hup reuneix l’actitud, desacomplexada i desarrelada de Josep Maynou. Propostes que des de diferents registres com catifes, pintures, dibuixos, objectes escultòrics, el vídeo o la performance ens presenta, a partir d’ideals marginals i lúdics, analogies entre l’oral i l’escènic, entre el fabulador i el bufó, o entre el engany i l’honestedat. Una tasca acumulativa que, des de conceptes com la ironia, la paròdia, o la derrota incorpora referències del món de l’homogeneïtzació global de la cultura i el tracta com una stand up comedy. Els objectes i elements que presenta defineixen sovint postures imprecises que de manera deliberada evidencia una lectura simbòlica i implica una sèrie de responsabilitats en les cadenes de producció contemporània que a més evidencia els processos col·lectius de creació.

És el cas de Fido dido (2017) una catifa de grans dimensions confeccionada de manea artesanal al Marroc que descompon el personatge mític dels noranta que es va fer molt popular i que va acabar sent la icona i la imatge del refresc 7Up. Un desordre en les línies i traços del cartoon que Maynou relaciona amb el Purple Drank o Sizzurp, una beguda casolana feta amb codeïna i prometazina, i regada amb 7Up que es va popularitzar entre la gent més jove de la mateixa època. Aquí és on Maynou relaciona aquesta beguda amb la decadència i el fracàs final de Fido perdut a partir del consum que el mateix personatge va fer del Purple Drank. Una espècie d’autodestrucció entre la relació de poder i la globalitat capitalista, al mateix temps que genera fissures més enllà dels formats d’art tradicionals prescindint de càrregues intel·lectuals per treballar amb absoluta llibertat. Hip-Hup (2017), és la peça que dóna nom a l’exposició i es formalitza en una catifa de petites dimensions. Un missatge mitjançant el dibuix que ofereix un tipus de representació molt instintiva en què es reuneixen moltes influències amb una càrrega d’humor i oci en base a una recerca o una reinvenció de l’establert. D’altra banda, diferents objectes escultòrics realitzats a partir de llums casolanes i gorres, i dibuixos fets en frottage on els missatges d’acudit o broma es queden materialitzats com si d’un mantra es tractés; finalment un vídeo de tall instagramero en el qual recull infinitats d’accions de baix relleu, de caràcter casolà que barreja oci, habilitat, i assoliment inútil realitzades amb elements i material trobat en el moment i en el lloc que es produeixen. Uns exercicis improductius que s’alimenten únicament moments inactius viscuts al Marroc en companyia de joves de la zona com una forma vida despreocupada al marge de la seva poca funcionalitat i que d’una manera natural l’artista ha incorporat en el seu dia a dia.

josepmaynou.com
bombonprojects.com

EL METÒDE FLAUVERT

DSCF5185

Exposició On Line #10
Un projecte d’Enric Farrés Duran en el marc del taller Demo_6

Un taller, un fons de reserva de publicacions d’artista, una temporalitat reduïda, un ritme frenètic, un grup participant heterogeni, una Institució. El mètode Flaubert és el punt de partida en que l’artista Enric Farrés Duran ha proposat per al taller de formació i assessorament artístic  Demo_6.  Un taller amb un grup de participants transversal  (estudiants d’art, artistes, estudiants de ciències de l’educació, comissaris)  que es visibilitza en aquesta exposició On Line #10 de La Panera.

En molts casos les autoedicions o les edicions especial d’artista es fan per a que tinguin recorregut, per a que es moguin i arribin a moltes mans majoritàriament a preus petits i amb recursos de producció limitats, o fins i tot inexistents. Una vegada que aquestes edicions arriben a mans del Museu o de l’Institució, aquesta queda atrapada, classificada, i a l’espera de sortir a llum o bé, quan hi ha algun tipus de revisió, o bé quan algú de manera individual te un interès especial en revisar i informar-se sobre aquestes publicacions.

En el taller El mètode Flaubert hem pogut subvertir una mica la dinàmica de l’institució incorporant per primera vegada aquest Fons de Reserva (28 tuppers gegants atapeïts de llibres, publicacions, facsímils, pamflets, objectes-llibre, etc..) en el procés de treball del taller, fent-los servir com matèria primera tocant i remenant, a fi de desenvolupar un discurs i el·laborar una línia d’investigació pròpia. Un mètode, que com Flaubert defineix en el diccionari dels llocs comuns, “no serveix per res”; i  que Farrés Duran porta aquesta afirmació com estandart i punt de partida del taller.

Un actitud radical tant en els paràmetres subversius del workshop com en el posterior enrregistrament de l’exposició, més propera a les gravacions d’estudi que alguns grups de rock o surf fan dels seus eps: tot d’una tirada en poc espai de temps, ràpid, directe i energètic; un treball realitzat en el temps més breu possible i amb la màxima intensitat, com ho fan els 13th Magic Skull (grup que vam tenir en la inauguració de l’exposició al Centre d’Art la Panera d’Enric Farrés Duran), o com en el seu temps, i fent un paral·lelisme a la pràctica editorial, Ed Ruscha autoeditava Twentysix Gasoline Stations de 1963. Elements i caràcters que es fan visibles en el to i el discurs d’aquesta exposició OnLine #10, que va a mig camí del relat irònic i parodic, al mateix moment que es dona veu a persones no especialitzades, o no expertes (o en procés de ser-ho) i que es presenta com un altre acte de subversió en la pròpia dinàmica dels processos de treball de la Institució. En fi, un mètode que creiem que sí ha servit per alguna cosa.

http://www.lapanera.cat/home.php?op=63&module=editor
https://vimeo.com/256073369

NEWSLETTER

NEWS

“Gestalt, una ‘paroximació’ al Gest extrem”. Una performance de Sergi Botella



El 10 de març a les 12:30h es presenta “Gestalt, Una ‘paroximació’ al Gest extrem”, una performance de Sergi Botella que fa d’acte de cloenda de l’exposició To play with heights with a kind of void, d’Ian Waelder, i també de la col·laboració amb Nau Estruch de Sabadell.
“Gestalt, Una ‘paroximació’ al Gest extrem”consistirà en una re-mescla de diferents materials que ha anat experimentant Sergi Botella durant el seu període de residència a Nau Estruch al 2015 així com els lligams amb treballs mes nous i d’altres d’antics. Gestalt es podria traduir entre d’altres significats com a “construcció”, però també com a corrent de la psicologia moderna, que proposa la vàlua del tot, més enllà de les seves parts. Es mostraran exemples de gesticulació en diferents formats: Una revisió de pintades de mitjans dels 80 fetes per encàrrec a la ciutat de Sabadell, una visita guiada a una botiga o l’implementació de mobiliari urbà extra, entre d’altres.

Del dibuix a la performance. Taller de Ana Garcia Pineda



L’11 i 12 de febrer Ana Garcia Pineda realitzarà un taller amb alumnnes de l’EAM Leandre Cristòfol en el marc de col·laboració entre DAFO i Nau Estruch de Sabadell.

El taller “Del dibuix a la performance” és un intent per abordar el dibuix com si no estigués ancorat en les dues dimensions. En les diferents sessions es plantejaran exercicis partint de la pròpia metodologia de treball: l’ús de les performatividades del dia a dia, les vivències personals, l’escriptura i l’absurd.

Visita_02: Pol Merchán + “True Stories of Art” performance/lectura de Pol Merchán // Dimarts 17 de novembre 10:30h


Una performance concebuda per ser realitzada a grups reduïts de públic. Una lectura de textos que narren una sèrie d’experiències pròpies de l’artista, així com d’altres, que han esdevingut dins el context de l’art. La por a exposar el propi treball, la vergonya, la relació amb l’obra i amb el públic, així com una sèrie de crítiques o elogis que ha obtingut la mateixa performance en presentacions anteriors, són alguns dels temes que hi apareixen. Un treball que explora les experiències afectives i les relacions interpersonals que esdevenen en aquest context, posant èmfasi a allò previ i posterior a l’exposició de la pròpia obra. Una performance que s’alimenta d’ella mateixa i que es construeix a través de la seva pròpia exposició.


Lleida · +34 627 365 668 · info@dafoprojectes.com
disseny + programació: lafabricaderocas + egoitzOsa
Ajuntament de lleida · Centre d'Art la Panera